El Seminari CLAU 2009, CLAU 2010 i CLAU 2011 és un grup de reflexió, coordinat per Agustí Puigserver Miralles, entorn a la filosofia i l'art.
El tema d'investigació del curs 2009 fou "Art i Llibertat". El curs 2010 les dissertacions giraren entorn a "Pensament i art". El proper seminari del curs 2011 girarà entorn a "Art, Bellesa i Espiritualitat".
El seminari té lloc al Molí d'en Xina (Algaida) cada darrer dissabte de mes. La durada del seminari és de quatre mesos, des de febrer a maig. L'horari de les ponències és de 18 a 20 hores.
Presentació del seminari Art, Bellesa i Espiritualitat (18/09/2010)
Els valors guarden relació amb la persona que els experimenta, és a dir, els valors parlen de qui som, com ens hem educat, quins són els nostres principis... La mirada del valor pot ampliar-se o reorientar-se, mitjançant el cultiu personal, a nous àmbits que abans ens havien passat inadvertits.
L'extensió del sentiment a esferes de valors abans inaccessibles implica un tipus de "peregrinar de la mirada del valor" enfocant, per dir-ho així, diferents parcel·les del món dels valors, en el seu "cercle de llum". Els valors es descobreixen, com es descobreixen també les veritats científiques. Percebre un valor no és crear-lo, sinó descobrir-lo.
En cada moment d’una persona el sector dels valors aprehès depèn de la situació que travessa, ja que són les relacions canviants de la vida les que posen en connexió a la consciència amb una o altra parcel·la del regne del valor.
El fet que es pugui parlar de valors preferibles indica que entre ells sembla existir una "disposició jeràrquica". L’ordre de la jerarquia del valor, si bé és absolut, no significa que tinguem una consciència corresponent de l'esmentada jerarquia; així s'explica que en una època determinada desconeguem, per exemple, el valor de la sinceritat, o al sentiment d'una altra li passen desapercebuts els valors estètics continguts a l'obra de Franz Schubert.
Ha de diferenciar-se, per tant, l'ordre d'altura en l’escala dels valors, invariable en totes les seves branques, del "preferir" humà, que varia al llarg de la nostra vida.
Seguint el model de Maslow i extrapolant les exigències de la seva piràmide de l’autorealització, podem afirmar que existeix una relació inversa entre l'altura del valor i la força de la seva capacitat determinant: els valors més alts tenen menor poder determinant, ja que solen afectar a formacions més complexes, generals i immaterials; en canvi, els valors més baixos fan referència a estructures elementals de la vida, que tenen una major importància immediata, per la qual cosa impulsen gairebé tots els individus a l'acció de manera automàtica (p.ex.: conservació de la vitalitat).
El compliment dels valors inferiors és quelcom necessari i, per dir-ho així, prosaic, constituint la seva transgressió, no obstant això, un greu atemptat (p.ex.: un assassinat). En canvi, la transgressió dels valors superiors no és tan important, però la seva realització, encara que innecessària des del punt de vista material, sempre suposa quelcom elevador, alliberador per a l’esperit, per la qual cosa la seva realització té molt més "mèrit" que la realització dels valors dels primers escalons de la jerarquia. Per això els valors ètics, estètics i espirituals, encara que són els més elevats, són també sempre els més febles, condicionats i dependents del compliment dels inferiors.
Així les coses, i atenent-nos a l’aspiració innata a la total realització, autorealització en diu en Maslow, les persones aspiram a una vida amb sentit i feliç. Les persones tenim voluntat de sentit: estam fermament disposats a sacrificar la vida a les raons de viure.
Freud va instituir el paradigma de les passions que ens dominen i omplen i expliquen la nostra vida psíquica i social. El model freudià ens suposa malalts, presoners de les nostres filies i fòbies. Sens dubte Freud es va oblidar d’una pulsió que és més forta que totes les demés: la voluntat de donar sentit a la vida, de trobar un motiu pel qual pagui la pena de viure, un motiu que suposi la realització plena i autèntica com persones, un motiu que ens deslliga de la nostra animalitat i ens atorga dignitat com éssers únics: ens atorga sentit.
Podríem pensar que els valors ètics i estètics, respectivament la idea de bé i bellesa, ocupen el lloc més alt dins de la jerarquia ideal del valor, ja que pressuposen, en certa mesura, tots els altres. Tanmateix, sembla que hi ha un escalafó més: els valors espirituals.
A diferència dels valors ètics, dels valors estètics i espirituals no parteix cap exigència de realització, pot dir-se que són encara "més impotents" davant el món material, ja que només es fan efectius davant d'una determinada espècie de veure atent i penetratiu, que aprofundeix en l'estructura òntica de la persona.
I, tanmateix, justament aquesta perspectiva permetria considerar els valors estètics i espirituals com els més elevats que existeixen, ja que, en no estar en absolut referits al deure, com ho estan els valors ètics, apareixen en la seva dimensió d'idealitat pura.
La visió estètica permet “revelar” de manera intuïtiva i immediata el rerefons que roman ocult i desconegut en l'obra d'art, cal veure en ella un mitjà privilegiat amb que compta la consciència per a trobar la clau que li permeti desxifrar els moviments i els rerefons més ocults de l'ànima humana, arribant, en fi, a aprofundir en el més universal de la persona i del món. La visió estètica ens mostra, ens fa sentir, per dir-lo així, el fons mateix de l'ésser, encara que no sàpiga dir-nos què és aquest realment. I això no és tot; la visió estètica, adoptant una manera diferent de veure els objectes, aguditza la intuïció del subjecte ensenyant-li a obrir-se a noves parcel·les del valor estètic i de l'espiritualitat, penetrant en regions ideals més elevades, des d'on sens obri una perspectiva més holística de la persona.
L’art no és evasió, és camí de profunditat, poua realitats internes que van molt més enllà del que sospitam i que ens conecten amb la nostra essència més genuïna: la nostra essència espiritual. L’art no és llibertat, és camí d’alliberament personal des del compromís. L’art no és certesa, és moviment cap allò que desconeixem. L’art no és espectacle sensitiu, sinó interès per allò que és invisible als ulls i que sabem imprescindible perquè ens omple com persones, l'art ens posa en contacte amb la nostra existència com éssers espirituals. L'art no és una forma de guanyar-se la vida, és la forma de guanyar la vida en el seu sentit més ple i profunt.
El seminari del curs 2011 tindrà quatre sessions i durarà des del mes de febrer fins al mes de maig (cada darrer dissabte de més a les 18h.) i té per títol Art, bellesa i espiritualitat i vol retre un homenatge a la funció propedèutica que, sens dubte, té l’art en el camí de la realització personal, en el camí de l’espiritualitat.